Gustavo Losada, Mireia Puig i Anna Carreres

CoMB MÓN SANITARI

Què passa a les urgències? Metges d’atenció primària i d’hospital analitzen la situació

Anna Carreres, cap de Servei d’Urgències de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i vocal de la Junta del CoMB, va moderar una taula rodona sobre la situació als serveis d’urgències, en la qual van participar Gustavo Losada, metge de família del SAP Litoral Esquerra i responsable del Procés d’Atenció Urgent de l’àmbit de Barcelona Ciutat, i Mireia Puig, directora de la Unitat d’Urgències de l’Hospital de Sant Pau.

Anna Carreres.- Què creieu que està passant d’uns anys cap aquí a les urgències? Esteu d’acord que les constants saturacions no són un problema propi dels serveis d’urgències, sinó, més aviat, el reflex d’un problema més global del sistema?
Gustavo Losada – És un problema global que està posant molta tensió a tot el sistema i que no tenim ben resolt. En l’atenció urgent, cal immediatesa i un sistema que es coordini millor.

A.C. – S’han produït canvis importants en el perfil de malalt. S’ha incrementat de manera significativa el nombre de malalts crònics, ancians fràgils, malalts oncològics..., però el sistema sanitari no s’ha adaptat a aquestes noves situacions i demandes. Als serveis d’urgències hospitalaris, hi va qui hi hauria d’anar i es fa tot el que s’hauria de fer?
Mireia Puig. –Tots els Serveis d’Urgències atenem pacients amb patologia emergent i molt greu, que requereixen atenció immediata i urgent. Tot i això, aquests pacients consumeixen molts recursos mentre estan als serveis d’urgències, però no els saturen perquè proporcionalment són un nombre petit. A l’altre extrem tenim malalts amb patologies complexes, però no greus. Donen feina, però saturen mínimament el servei perquè sovint no requereixen ingrés, i marxaran després d’unes hores en ser visitats. Però el que realment pot condicionar la saturació és una tipologia de pacients, que hem vist augmentar en els darrers anys, i que són sobretot pacients grans i amb malalties cròniques. Front aquest perfil de pacients és molt important ser resolutius i buscar una bona coordinació amb l’entorn pre i posthospitalari per aconseguir solu­cionar els problemes de salut, aconseguint estades a urgències i hospitalàries el més breu possibles.

A.C. – Si no podem controlar gaire l’entrada a urgències, com podríem potenciar el drenatge de pacients per evitar la saturació?
G.L. –A gairebé tots els àmbits de l’atenció primària s’han iniciat accions proactives, de seguiment estructurat de pacients amb insuficiència cardíaca i MPOC, coordinades amb unitats que poden oferir de manera programada intensitat de tractament i reduir així l’atenció urgent. Pel que fa al pa­cient més espontani de complexitat més o menys baixa, encara hi ha marge per atraure’ls en horari d’atenció primària o fins i tot en horaris de CUAP i oferir-los un alt nivell de resolució i de satisfacció.
M.P. – Quan el malalt arriba a urgències d’un hospital, hem de fer una planificació diag­nòstica i terapèutica ajustada a les seves necessitats clíniques, funcionals i socials. L’equip de primària és qui ho sap millor que ningú, perquè coneix el pacient quan no està aguditzat. I tenim eines, com l’accés a la història clínica compartida per buscar el millor entorn de tractament per a cada malalt: hospital, sociosanitari, hospitalització a domicili o equips d’atenció residencial. Hem de ser capaços de registrar tota l’activitat que fem perquè l’equip de primària pugui entomar el final del tractament.

A.C. – El malalt oncològic ha esdevingut un pacient molt freqüentador d’urgències. Els hospitals oncològics, a més de ser terapèutics, haurien de resoldre demandes espontànies?
M.P. – A l’hospital de Sant Pau ja es treballa així, amb un hospital de dia que a banda d’activitat programada fa activitat espontània, i que en cas de generar ingrés, s’intenta que aquest pacient no hagi de traslladar-se a urgències i que pugui ingressar directament.

A.C. – Un altre perfil que sovint satura els boxes d’urgències és el malalt de residència. Com hauríem d’enfocar aquests casos?
G.L. –La nostra proposta és anar cap a una atenció semblant o igual a la del pacient que està al domicili. S’ha de tenir en compte que les residències són molt heterogènies quant a nivell d’atenció i que el contacte d’aquests malalts amb l’atenció primària és molt baix.
M.P. –Són malalts opacs al sistema i es troba a faltar el paper del metge de capçalera. Són pacients fràgils, d’edat avançada i amb comorbiditat, i que sovint presenten reaguditzacions que poden requerir valora­cions clíniques o tractaments que no sempre es poden realitzar a la residència. En aquests casos pot caldre un trasllat a un CUAP, un Hospital o un Centre sociosanitari en funció de les necessitats del pacient.

A.C. –Un servei d’urgències hospitalàries hauria d’estar perfectament engranat amb la resta de l’hospital.
M.P. A l’hospital, nosaltres tenim una estructura transversal que anomenem procés d’atenció urgent. El malalt segueix un procés en el qual els primers que han d’intervenir són els metges d’urgències, després l’especialista, la unitat d’intensiu, etc. Els malalts són nostres i dels serveis receptors des del moment que entren a l’hospital. Això facilita molt les transferències. És imprescindible tenir unes admissions centralitzades que controlin tant l’ingrés urgent com l’activitat programada de l’hospital. Un servei d’urgències que competeix contra el programat no és l’ideal.

A.C. –Recentment s’ha presentat el Pla Nacional d’Urgències de Catalunya on es descriuen deu eixos d’acció. El segon situa l’atenció primària i la comunitat com a primer nivell d’atenció per a les urgències de baixa i mitjana complexitat.
G.L. -Absolutament d’acord, amb accessibilitat als dispositius d’urgències (CUAP o ACUT) les 24 hores del dia, des d’on poden oferir més intensitat de tractament i fer exploracions complementàries bàsiques. És un recurs fonamental per a totes les urgències d’una zona. Després hi ha el paper que pot fer l’atenció primària en la patologia crònica per aconseguir que baixi el volum de pacients que entren a les urgències dels hospitals. A Barcelona, ja hi ha un pilot a Horta i a l’Esquerra de l’Eixample, en què l’atenció primària pot ingressar directament pacients en unitats de subaguts.

A.C. – Deixarem de parlar de les saturacions l’hivern vinent?
M.P. –Hem de fer un esforç importantissim per adaptar-nos a les noves necessitats. Cal entendre que els circuits de derivació no estan pensats per treure’s de sobre el malalt, sinó per trobar la millor solució. Els centres de subaguts són una peça clau, però els canvis han de començar pels serveis d’urgències.

A.C. – Tornant al començament i, pel que hem parlat, podem dir que la saturació a les urgències és un símptoma que el sistema sanitari necessita remodelacions per donar resposta a les necessitats actuals. També hauríem d’explicar als ciutadans que necessitem la seva col·laboració per anar reduint les saturacions de les urgències hospitalàries en els propers anys. Crec fermament que el problema d’urgències té solució.

Accés a l'entrevista completa.