Anna Maria Pedro i David Ruiz

CoMB MÓN PROFESSIONAL

Metges residents i tutors: una relació d’aprenentatge mutu

Anna Maria Pedro i David Ruiz expliquen el seu dia a dia en un Centre d’Atenció Primària

David Ruiz i Anna Maria Pedro treballen a l’ABS Gaudí de Barcelona, gestionat pel Consorci Sanitari Integral (CSI). Tot dos passen consulta i atenent els pacients en horari de matins o tardes. Tots dos fan guàrdies al mateix centre de salut i també fan visites domiciliàries. Exerceixen la medicina des de la vocació i el compromís del servei al pacient. Entre tots dos, tanmateix, hi ha un lligam particular: David Ruiz fa el seu primer any de residència i Anna Maria Pedro és la seva tutora. Els dos professionals ens expliquen les seves experiències. 

David Ruiz sempre havia volgut ser metge perquè ja té antecedents familiars. Com que “és molt difícil aconseguir-ho, un cop arribes a allò que sempre has volgut fer, és molt reconfortant”, assegura. Ruiz resumeix la seva experiència com a R1 de medicina de família amb aquestes paraules: “El més important és estar al costat del tutor i observar com parla amb el pacient, com el rep, com l’atén, què li dóna. Passat un temps, ja comences a conèixer el pacient i el vincle es comença a formar. Ja pots intervenir perquè quan el pacient entra ja sap qui ets i això et permet apropar-t’hi més.” Si ha d’escollir el moment més destacat d’aquest any, esmenta el dia que un pacient li va preguntar a la tutora si ell també seria a la consulta: “Que et diguin  ‘han preguntat per tu’... això agrada.” 

Anna Maria Pedro, per la seva banda, és metgessa de família des de fa set anys, i només en fa un que és tutora MIR “és una experiència molt maca i molt intensa”, afirma. Al principi, Pedro admet que tenia molta por. “Acabava de sortir de ser una metgessa jove i passava a ser jo la tutora, la referent... era una de les coses per les quals pensava que no estava ben preparada”, confessa. En aquest sentit, la relació entre el metge resident i el tutor funciona per la complementarietat. “Ell en sap molt més de llibres, acaba de sortir d’un examen MIR i ara ho està posant a la pràctica; jo, al contrari, estic aportant la meva experiència”, explica Pedro. 

Motivació per aprendre
Pel que fa a la seva relació, els metges només tenen bones paraules l’un cap a l’altre. Ruiz afirma: “He tingut la sort de tenir una tutora fenomenal, amb la qual tinc una relació molt propera, de contacte continu. Es nota que li agrada molt la docència. De moment, la meva valoració com a resident és fantàstica.” Com a R1, Ruiz creu que la clau d’una bona relació entre el metge resident i el seu tutor és que “el primer ha de voler aprendre la part teòrica i la part pràctica”, i el segon ha de ser un bon tutor, capaç d’ensenyar-te, i que li agradi. Amb aquests dos components la combinació és perfecta”, afirma.

Com a tutora, Pedro admet que, al principi, pensava: “Oh que bé, tindré algú que m’ajudarà i anirem més ràpids a la consulta”. I va ser el contrari. “Les primeres dues setmanes era una autoavaluació contínua, perquè tenia un observador pendent de si ho feia bé o no. Has de fer-li veure com es fan les coses, i hi ha ocasions què m’he hagut d’aturar i pensar per què les faig. D’aquesta manera n’aprens molt, tens la motivació de tenir un altre parer, un altre punt de vista”, explica. La relació amb el resident, conclou, fa que els tutors “es posin a prova a si mateixos per ser millors metges cada dia”. De tota manera, Pedro proposaria millores al sistema MIR, com ara disposar de més temps, o tenir uns cursos introductoris com a tutors. “Hi ha coses sobre les quals dubtem i crec que no n’hauríem de dubtar”, afirma.

Cuidar del pacient
El que més li agrada al David de la professió és poder establir un vincle amb els pacients. Va triar l’especialitat de medicina de família “per conèixer les persones; no només per patologies, sinó per tot el component social que les envolta”, i opina que, per ser un bon metge de família “s’ha de ser una persona empàtica, que t’agradi parlar amb la gent, saber escoltar. T’ha d’agradar molt la medicina i les persones, que és, al final, del que va la nostra professió”, conclou. En aquest mateix sentit, l’Anna Maria creu que el que ha d’aprendre un resident de família “és la part humana, cuidar els nostres pacients, fer psicologia, saber com comunicar, com fer veure les coses que el pacient té, quines patologies ha de controlar i com li recomanem controlar-les”. A ella, el que li resulta més satisfactori de la seva especialitat és que el pacient tingui tanta confiança en el seu metge de capçalera com per dir-li, si algun especialista hospitalari li fa recomanacions, “sense que vostè no m’ho digui, jo no ho faig”. 

Tots dos coincideixen a parlar de “la pressió assistencial” com el més greu problema al qual han de fer front en el seu dia a dia. David assenyala que “el temps de visita no et permet fer tot el que t’agradaria fer”. Pedro creu que els metges de família necessiten molt i molt temps. “En principi pot semblar que moltes visites només són perquè li donem un fàrmac al pacient. Però potser no hauríem de posar la farmacopea per davant. Potser si entenguéssim una mica més com és el pacient, com fa les coses, com és la seva patologia, les coses canviarien”, afirma. A banda de l’assistència, també fan recerca i investigació. “Sovint no hi ha prou temps. La clau és conjuntar-ho tot. Això costa molt també en altres especialitats”, afegeix Anna Maria Pedro.