L’atenció mèdica a les víctimes

Joaquim Ríos, Ana Zapatero i Antoni Trilla.

CoMB MÓN SANITARI

L’atenció mèdica a les víctimes de l’atemptat de la Rambla de Barcelona

El Col·legi de Metges de Barcelona va mostrar la seva indignació i consternació pels terribles atemptats ocorreguts el passat agost a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. També va expressar el seu reconeixement a la gran tasca dels metges i la resta de professionals sanitaris, policies i serveis de protecció civil que van demostrar la seva professionalitat, vàlua, compromís i excel·lència. Ana Zapatero, metge intensivista de l’Hospital del Mar i Joaquim Rios, Cap territorial del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) de Barcelona, participen en una taula rodona sobre com van viure els metges l’atenció a les víctimes de l’atemptat, moderada per Antoni Trilla, vocal de la Junta del CoMB.

Antoni Trilla – Vosaltres estàveu treballant el 17 d’agost i us vàreu trobar de sobte amb una situació d’alta complexitat amb moltes víctimes simultàniament. Ana, com ho vas viure?

Ana Zapatero – Era una situació molt estranya i molt diferent de qualsevol altra que haguéssim viscut. Jo era a quiròfan. Quan van fer la trucada d’avís del SEM, vaig baixar a urgències amb les companyes de guàrdia. La nostra major incertesa era quants pacients rebríem. Havíem de fer el que fem sempre, havíem d’atendre igualment els malalts, però teníem la incertesa de si podríem donar resposta a tots el que arribessin.

A.T. – Joaquim, a partir de quin moment sou conscients de la magnitud de l’atemptat i del volum de víctimes?

Joaquim Rios – L’alerta des del primer moment entra com un atemptat per atropellament de diversos ferits. La Guàrdia Urbana informa que hi ha un atropellament amb molts ferits a la Rambla i que es tracta d’un atemptat terrorista. Des del primer moment vam saber que ens enfrontàvem a allò que feia anys semblava que podia passar. Després dels atemptats de París, tothom era conscient que allò que era probable havia arribat.

A.T. – Us vàreu sentir prou segurs, prou preparats? Confiàveu en l’entorn?

A.Z. – Des del primer moment, vam tenir clar que havíem de fer el de sempre. Quan van arribar més companys a fer-nos costat i a donar-nos un cop de mà, de seguida tot va fluir molt fàcilment. La veritat és que teníem por de l’arribada massiva de víctimes i dubtes de com els ubicaríem. Per sort, les urgències del nostre hospital són molt noves i vam poder ubicar tots els pacients sense problemes. Teníem molt present que qualsevol dia podia passar i ja havíem dissenyat un protocol d’atenció a múltiples víctimes, que es va posar en marxa aquell dia.

A.T. – Una de les tasques fonamentals del SEM va ser determinar el nombre de víctimes, la prioritat, com i on s’havien de repartir. Tots compartim la idea que aquesta feina va ser un èxit i la raó que no es produís cap col·lapse. Com va funcionar tot aquest sistema?

J.R. – Al SEM mai havíem fet front a una situació d’aquesta magnitud. És cert que tenim una preparació prèvia, però després cal veure si s’ajusta a la realitat. Els atemptats de Boston i de París van suposar un canvi de paradigma. Els sistemes d’emergències han de ser-ho també de catàstrofes. Probablement, es van produir disfuncions de seguretat. Ningú es plantejava que hi pogués haver, per exemple, un tirador actiu o que la furgoneta explotés. Tenim algunes imatges on veiem ambulàncies i vehicles de la Guàrdia Urbana i dels Bombers al voltant de la furgoneta. El SEM s’ha de plantejar un canvi de paradigma i tenir en compte aquests escenaris. 

A.T. – Havíeu fet algun tipus de simulacre o d’entrenament previ?

A.Z. – Tenim un pla molt concret d’activació de personal, però no va fer falta aplicar-lo perquè, de mans no en van faltar. Va venir tothom, a més dels que ja hi érem inicialment. El que calia era assegurar l’alliberament d’espais, això és fonamental. Per sort, no teníem plena la UCI, com normalment la tenim. Vam poder drenar la unitat de pacients semicrítics i així vam alliberar una bona part de la UCI. Tot això forma part del pla. De fet, no l’havíem assajat mai, però és un pla que es modificarà arran de tot el que ha passat. Ens va servir per posar-nos en un punt de partida. Cadascú va assumir molt bé el seu rol i ningú va voler fer la feina d’un altre, la qual cosa és molt important.

J.R. – Els plans han de ser molt senzills, intuïtius i fàcils d’aplicar. S’han de treballar moltíssim. El model de triatge que fèiem servir fins ara, que és el triatge Start, no ens serveix en aquestes situacions. Probablement, hem d’anar cap un triatge binari, on inicialment parlem dels que estan vius i els que estan morts; dels que es poden moure i els que no... On identifiquem els pacients crítics quirúrgics com a prioritaris. Si el pla és complicat, en una situació que és complexa, no ens en sortirem.

A.T. – Recordeu els vostres primers pensaments i sensacions davant del caos?

J.R. – Jo vaig arribar a la Rambla 7 o 8 minuts després de l’avís. Hi havia una calma tensa, no hi havia crits, no hi havia alteració... Tenia interioritzat que el que havia de fer era mirar de sobreviure dins d’aquell caos. Als 20 minuts, ja estava sortint el primer ferit cap a l’hospital i, en 1 hora i 50 minuts, sortia el darrer ferit greu. Tenim la sensació que les coses es van fer bé. Però amb això no n’hem de tenir prou. Tenim l’obligació d’analitzar-ho tot i veure perquè els resultats van ser bons. Dels malalts que no van ser exitus in situ, no se’n va morir cap fins que van passar dies, per alguna complicació tardana. Va ser una bona feina nostra i dels hospitals. Però no ens ho podem creure i cal que ens plantegem si tindríem els mateixos resultats en cas d’una catàstrofe de dimensions més grans.

A.Z. – Jo vaig pensar: “Ens ha tocat” i en cap moment vaig tenir la sensació de no voler ser-hi. Tots plegats vam fer una mica d’abstracció: “Ha passat això a la nostra ciutat i a la nostra gent i ara hem de treballar. Farem el que hem de fer, igual que atenem els pacients que venen altres dies per d’altres motius”. També va ajudar molt el fet de no poder veure imatges. Estàvem com aïllats. L’endemà ja no va ser tan fàcil mantenir aquesta abstracció.

A.T. – La feina ben feta ja és una satisfacció suficient o sentiu la necessitat de que hi hagi un reconeixement més oficial?

J.R. – Fer bé la nostra feina és el nostre deure i la nostra responsabilitat. Però, per la situació viscuda, la implicació de la gent, la quantitat de companys que van venir i l’esforç que vam fer, crec que el reconeixement reconforta. El que vam viure a la manifestació del dia 26 d’agost, ens va ajudar molt, fins i tot a superar la situació d’estrès viscuda.

A.Z. – A tothom li agrada que li reconeguin la feina ben feta. L’agraïment ja ens el vam fer entre els companys. Als hospitals, hem rebut moltes cartes i mostres d’agraïment de pacients i famílies. Potser no ens cal tant que ens reconeguin a escala institucional. Personalment, en tinc prou.

A.T. – Tot el que expliqueu demostra que l’elevat nivell d’autoexigència és inherent a la nostra professió. És evident que la feina es va fer bé, però hi ha alguna cosa que creieu que hauria de millorar?

J.R. – En una situació com aquesta hi ha tres fases, tant en ordre temporal com d’importància. La primera és la seguretat: Quan arribem al lloc, cal que la zona sigui segura i que no s’exposi ningú. La segona és l’assistència. I la tercera és la informació, que ens genera molta pressió. Jo faria una demanda als polítics i responsables d’institucions: que no pressionin per obtenir la informació. Primer, perquè hi ha un risc de donar-la malament i, segon, perquè aquesta onada de pressió es transmet cap a baix i podem malmetre l’assistència.

A.Z. – Nosaltres vam treballar amb molta tranquil·litat. Entenc que la situació al carrer és molt diferent i que allà pateixes per la pròpia seguretat. A l’hospital estem protegits.

A.T. – En dies com aquests, recordo el que els dic als meus alumnes: “La noblesa de la nostra professió es mostra en situacions com aquesta.” És un orgull treballar amb professionals com tots vosaltres. Moltes gràcies. 


Accés a l'entrevista completa.