Derivacions virtuals
CoMB BONA PRAXI

Nota de la Comissió de Deontologia

Les derivacions virtuals a l’atenció especialitzada des dels equips d’atenció primària

S’ha detectat que des d’alguns serveis d’atenció primària (SAP) de l’ICS s’ha imposat gestionar consultes des de l’atenció primària a l’especialitzada de manera virtual; d’aquesta manera és el metge consultat qui decideix si cal o no visitar el pacient presencialment.

Davant els dubtes deontològics que plantegen aquestes visites virtuals i els seus efectes sobre la responsabilitat del diagnòstic i el tractament terapèutic dels pacients, la Comissió de Deontologia ha fet les següents consideracions:

Els recursos tecnològics poden ajudar a la relació entre els metges i els seus pacients i entre els mateixos professionals mèdics, poden introduir nous processos relacionals, però no han de canviar els principis de la bona pràctica clínica.

Cal distingir entre una visita mèdica (presencial) entesa com un acte mèdic complet, una consulta de metge a metge per demanar assessorament expert sobre determinats aspectes i una segona opinió (presencial o fruit de documentació) en què un metge és consultat per un pacient o un altre metge.

La visita mèdica, llevat de comptades excepcions (aïllament a distància, alta mar, casos urgència), sempre ha de ser presencial. No és possible la visita mèdica virtual, si no és que es tracti del seguiment d’un malalt ja conegut (prèviament visitat presencialment) i sempre sota el criteri del clínic responsable de l’assistència.

En el cas de la consulta o petició d’assessorament, el responsable de l’assistència i qui decidirà sobre el tipus de visita a fer serà el metge de primària que l’ha sol·licitat. Quan el metge de primària demani assessorament concret (en aquest cas es permet la via telemàtica) o una visita mèdica (presencial per essència) serà el metge consultat a qui s’ha derivat el cas qui assumirà la responsabilitat de la visita.

La consulta virtual pot ser útil per agilitzar el procés d’assessorament del metge de primària per part d'un altre especialista; però implantar la derivació virtual obligatòria perquè sigui només el metge consultat qui decideix si ha de visitar el pacient és menystenir la capacitat del metge de primària, soscavar la seva autoritat davant del malalt, fomentar conflictes relacionals i diluir de forma ambigua les responsabilitats.

Cal que les persones amb responsabilitat de gestió afrontin la correcció dels desequilibris que es poden detectar al sistema. Les mesures fàcils, dràstiques i imposades no satisfan ningú i són font de problemes.

En el cas en què alguns diagnòstics siguin possibles visualitzant una imatge (algunes lesions de la pell), cal que el metge que ha de cursar la derivació virtual hagi rebut la formació adient i disposi de la tecnologia adequada per capturar la imatge amb qualitat.

Veure document de conclusions.