Ethel Sequeira, Ferran Cachadiña i Mireia Sans.

CoMB MÓN PROFESSIONAL MÓN SANITARI

L’ús professional de les xarxes socials

El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) va publicar el novembre passat el document Recomanacions sobre l’ús d’informació mèdica i l’exercici de la llibertat d’expressió a les xarxes socials. Mireia Sans, presidenta de la Secció Col·legial de Metges e-salut, ha moderat un debat sobre l’ús professional de les xarxes socials amb Ethel Sequeira, metgessa de família al CAP Casanova – CAPSBE, i Ferran Cachadiña, pediatre i director assistencial de la Clínica Corachan.

Mireia Sans - Com vàreu començar a utilitzar les xarxes? Us vàreu plantejar fer-ne un ús personal i professional o mantenir separats els dos àmbits?

Ethel Sequeira – El meu inici va ser molt lúdic i poc professional. Vaig entrar a les xarxes per comunicar-me amb la meva família, que està molt repartida pel món. 

Ferran Cachadiña – Vaig començar perquè el centre on treballava en aquell moment es va iniciar en les xarxes com a institució. Al principi ho barrejava tot i vaig crear una sèrie de perfils, però sense un objectiu concret. Comentava el que havia fet el cap de setmana, difonia coses de pediatria o parlava de futbol.

M.S. – Quines xarxes socials feu servir més i per què? 

F.C. – La primera xarxa social que vaig fer servir va ser Facebook i l’he mantingut gairebé sempre en el terreny personal. Al cap de tres anys, em vaig obrir un perfil de Twitter que va anar agafant embranzida. Trobo Twitter molt atractiu a l’hora d’enviar i rebre informació a la xarxa. A Linkedin sóc bastant actiu i l’utilitzo per interaccionar amb professionals del sector. També tinc dos comptes d’Instagram: un de més personal i l’altre vinculat a una de les meves aficions. 

E.S. – Facebook és la xarxa que més m’ha agradat sempre. Hi barrejo el món professional i el personal. El compte de Twitter me’l vaig obrir per motius professionals i gairebé mai en faig un ús personal. També tinc comptes oberts a Linkedin, tot i que el faig servir poc, i a Instagram. 

M.S. – El document del CCMC planteja que, malgrat que a les xarxes sovint compartim coses personals, els metges mai deixem de ser-ho. Heu fet aquesta reflexió? 

E.S. – Aquest punt l’he tingut sempre present. A les xarxes, és molt fàcil precipitar-te. Però de seguida t’adones com de ràpid viatja la informació, com has de vigilar el que dius i la traçabilitat que té tot el que fas. Aquesta és una reflexió que hauríem de fer a les xarxes i també a la vida en general. 

F.C. – Inicialment era menys reflexiu i hi barrejava totes les esferes de la meva vida. En això he anat evolucionant i aprenent i ara, abans de retuitar, publicar o difondre segons quina informació, faig sempre una reflexió prèvia. Amb el temps, he après que, si no estàs convençut d’alguna cosa, el millor és no publicar-la. 

E.S. – A més, hi ha missatges que potser escrius amb una intenció i que s’interpreten d’una manera diferent. Aquest és un perill important a les xarxes. 

F.C. – Tot missatge escrit depèn en gran part de la interpretació del receptor. Aquesta reflexió val la pena fer-la.

M.S. – Estem molt acostumats a la consulta presencial i, en canvi, no tenim el mateix nivell de reflexió a les consultes virtuals i a les xarxes socials. Com podem fer que més professionals es plantegin aquests temes? 

E.S. – Alguns metges que som tutors de residents ja ens hem plantejat que hauríem de treballar la identitat digital. Però és difícil, perquè, en molts casos, la identitat digital dels tutors és inexistent i, a més, no tots els metges tenim la mateixa opinió sobre l’ús que hem de fer de les xarxes. És una discussió que encara està per fer. Els professionals que no fan servir les xarxes segur que tenen les seves raons, però no en parlen tant com els que sí que les fem servir.

F.C. – També és un tema generacional. Les xarxes tenen deu anys de vida. Per a les generacions més veteranes que la nostra, fer servir l’ordinador a la consulta ja ha estat un pas molt important. Ens queda encara un trajecte de deu anys més perquè, al final, el gruix del col·lectiu mèdic participi a les xarxes i tingui identitat digital.

M.S. – Com ens podem assegurar que trobem informació de qualitat?

E.S. – Davant de tanta intoxicació informativa, em miro molt qui m’envia les informacions i hi dono crèdit en funció de si considero que l’emissor és fiable o no. I això s’aconsegueix llegint molt. Tot va a massa velocitat i no hi ha temps per fer-hi massa més.  

F.C. – Dins del programa docent del grau de medicina s’hauria d’ensenyar com trobar informació a la xarxa i com distingir si és de confiança i fiable. És bàsic transmetre als metges del futur que es tracta d’una eina de treball incorporada a la pràctica diària i que cada cop ho serà més. 

M.S. – Quant de temps dediqueu a les xarxes en el vostre dia a dia?

F.C. – No ho tinc quantificat. Probablement, hi dedico molt menys temps del que hi dedicava abans. Per higiene mental, has de planificar una mica. Això és tan immediat que pots acabar sent-ne una mica esclau. Fa un temps que me n’he acotat molt més l’ús en períodes concrets del dia, sense gaire planificació, però pensant que els espais que tinc per mirar les xarxes són aquests. En total, no crec que sumin més d’una hora.

E.S. – Jo tampoc ho tinc quantificat, però diria que és molt més temps del que m’agradaria. L’altre dia vaig sentir a parlar de “la dopamina del m’agrada” i vaig pensar que era molt encertat. Jo mateixa reconec que estic una mica enganxada a les xarxes perquè m’entretenen molt.

M.S. – Teniu alguna anècdota amb l’ús de les xarxes socials?

F.C. – Recordo que estava en un congrés fa uns anys, assegut escoltant una ponència, i vaig veure unes noies fent-se unes fotos. Al cap d’unes hores, estava mirant les xarxes i vaig veure aquella foto: hi apareixia jo al fons! De vegades, a les xarxes, val més ser-hi i decidir el que vols que se sàpiga de tu mateix, perquè si no, un dia, per una mala casualitat o sense adonar-te’n, t’acaben creant una identitat que no és la que vols transmetre. 

E.S. – En un curs, precisament sobre l’ús professional de les xarxes, el ponent va voler posar dos exemples de professionals que eren a la sala. Primer, va posar el perfil d’una companya que és extraordinària en xarxes socials i que hi té un perfil impecable. I, just després, va posar el meu Facebook. El Barça acabava de guanyar la Champions i jo, que soc molt culer, hi apareixia amb la cara pintada. La pregunta que formulava era: “És això el que volem que sàpiguen de nosaltres els nostres pacients?”. Vaig fer un pas enrere, però després, vaig pensar que no era un tema que no hagués pogut parlar a la consulta amb un pacient. Tot i així, la reflexió que provocava el contrast entre els dos perfils era molt bona.

M.S. – Heu tingut interaccions a través de les xarxes socials amb pacients que hagin volgut contactar amb vosaltres?

F.C. – Més aviat m’han arribat preguntes tipus: “Vull demanar hora, com ho faig?”, de persones que m’han buscat a la xarxa i a qui he hagut de donar resposta. Les consultes mèdiques, millor fora de la xarxa. 

E.S. – Jo també ho tinc claríssim. La consulta personal a les xarxes no és operativa. Tinc pocs pacients amb qui em relaciono a les xarxes, però quan m’he trobat amb aquesta situació, els he dit: “Aquest tipus de consulta no me la facis per aquest mitjà perquè no et puc respondre”. 

M.S. – Teniu recomanacions per a companys que encara no tenen un perfil i voldrien començar a utilitzar les xarxes?

F.C. – Primer de tot, saber amb quin objectiu s’hi posen. Si ho fan des del punt de vista professional, han de saber si volen crear una identitat digital pròpia o si són ambaixadors del seu lloc de treball. També caldria que planifiquessin quant de temps hi dedicaran. I, sobretot, que abans de publicar qualsevol cosa, s’ho pensin una, dues o tres vegades i, si no n’estan segurs, que no la publiquin. 

E.S. – Si ets dels qui es llencen de seguida a la piscina, mira-t’ho amb calma i dona-hi tres voltes. Però, si ets dels qui mai s’hi llença, fixa-t’hi bé perquè potser estàs perdent molt bones oportunitats. 


Veure la taula rodona completa.