100 fites per a la desconnexió
CoMB CULTURA I SOCIETAT

100 fites per a la desconnexió: l’inici d’una nova etapa vital

Jaume Canet i Enric Cáceres, un anestesiòleg i un traumatòleg que han caminat 2.300 km, des de la Mediterrània fins al Cantàbric, anant pel vessant pirenaic francès i tornant per l’espanyol.

L’1 d’octubre de 2018, Jaume Canet, anestesiòleg a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, i Enric Càceres, traumatòleg a l’Hospital Universitari Quirón Dexeus, tornaven a casa després de quatre mesos de travessa pels Pirineus, un repte al qual van decidir fer front per tancar una etapa de la seva vida i començar-ne una de nova: la jubilació. 

Com va néixer el projecte?

Enric Càceres – El Jaume i jo anem a la muntanya junts fa molts anys i, ja a prop de la jubilació, vam pensar que podríem fer un projecte una mica més ambiciós. Com que anem molt als Pirineus, el repte era creuar-los, però sortint des de casa. Això volia dir unes etapes per arribar als Pirineus, anar pel vessant francès i tornar per l’espanyol. 

Al final han estat 100 fites o etapes, tal com havíeu previst?

Jaume Canet – Vam fer un dia menys de descans, però vam afegir una etapa zero. Una de les premisses era sortir des de casa, però des de casa de qui? Jo visc a la Vall d’Hebron i l’Enric a Montcada. Així que vam anar caminant de casa d’un a casa de l’altre. 

Què ha estat més dur, l’anada o la tornada?

E. C. – L’anada, perquè hi ha més desnivell, és terreny francès i la cultura és diferent, sobretot en els horaris. El temps tampoc va ajudar. Vam patir més físicament i psicològicament. 

J. C. – El Pirineu francès i l’espanyol són molt diferents. El francès cau molt bruscament, mentre que l’altre ho fa més suaument.

Com heu portat estar lluny de la família i dels amics?

E. C. – Jo m’he enyorat més del que em pensava. Personalment, m’ha anat molt bé. Fas resum de mitja vida i t’adones que has perdut molt de temps treballant en comptes d’estar amb la família o amb els amics. 

J. C. – També és cert que al llarg dels quatre mesos les nostres dones han vingut en determinats moments, també ens han acompanyat amics en algunes etapes. Sempre anàvem rebent interaccions de la gent a través de les xarxes socials, del telèfon o del web. 

Parlem de la jubilació, que ja la teniu ben a prop.

E. C. – A mi em queden algunes activitats acadèmiques que he d’acabar d’aquí a finals d’any i acomiadar-me d’alguns malalts. Això em farà anar a la feina algun dia a la setmana. Per descomptat,  la pressió que tenia abans no la tinc i això es nota.  

J. C. – La meva jubilació ha estat una decisió voluntària, ho faig als 64 anys. Si alguna cosa hem de transmetre és el cansament. L’altre dia llegia en una entrevista a Jaume Padrós que una de les coses que cridava més l’atenció al Col·legi és que cada vegada els metges es jubilen abans. 

Hi ha un canvi de tendència.

J. C. – Una cosa que hauria de preocupar el Col·legi és que el dia a dia de l’entorn sanitari es fa molt dur. Veig preocupant aquest canvi d’ambient. Quan vam començar a treballar a l’hospital, la gent volia jubilar-se als setanta anys i encara ho allargaven. Ara la tendència de la gent és veure quan s’acaba això. 

E. C. – Ens ho hem passat molt bé a la feina, hem patit, hem treballat. No sé si és l’evolució natural, però tenim la sensació que el sistema ha canviat i no és tan gratificant com quan vam començar.

Com valoreu l’activitat física per mantenir un bon estat de salut?

E. C – Un dels missatges més importants que volem transmetre a la població general és que si un es cuida i fa una activitat física moderada, però constant, pot arribar a l’edat de jubilació podent fer moltes coses encara. 

J. C. – En els darrers anys m’he dedicat a fer més consulta i m’he adonat dels pocs bons hàbits de salut que hi ha entre la població. Crec que no s’hi incideix prou i per això veus molta gent de quaranta i cinquanta anys que no es cuida. 

Com us ha ajudat la muntanya en la vostra vida professional?

J. C. – A tenir resistència (riu). El que t’és útil és la desconnexió. Quan vas per la muntanya estàs contínuament prenent decisions. Aprens a anticipar coses, a resoldre problemes i a organitzar-te.

E. C. – En situacions de risc, de fatiga, penses en altres coses i a la feina et pot ajudar. 

Teniu al cap algun altre projecte d’aquest tipus?

E. C. – Potser un projecte tan ambiciós no. Segurament farem altres coses que sumin muntanya, excursió i aventura, sols, separats o cadascú amb els seus fills.

J. C. – Jo crec que quatre mesos no ho repetirem perquè tampoc tenim tant de temps. Ara el que hem de fer és explotar tot el material que tenim.

 

Entrevista completa a: www.blogcomb.cat