Elvira Bisbe, Ferran Collado i Antoni Castells.

Elvira Bisbe, Ferran Collado i Antoni Castells.

CoMB MÓN PROFESSIONAL MÓN SANITARI

Direcció mèdica: funció clau entre institucions, professionals i pacients

L’objectiu d’aquesta taula és analitzar els principals punts del Document de Posició del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC) Principis i deures en l’exercici de la direcció mèdica dels hospitals i centres sanitaris. La vicepresidenta del CoMB, Elvira Bisbe, ha moderat un debat sobre la utilitat d’aquest document amb el director mèdic de l’Hospital Clínic i coordinador del treball, Antoni Castells; i amb el cap de Servei d’Urgències de l’Hospital de Granollers, Ferran Collado.

Elvira Bisbe – Tenim bastant clar quines són les funcions dels directors mèdics des del punt de vista assistencial, però potser no tant quins són els principis i els deures d’aquest càrrec des d’un punt de vista ètic o deontològic. La Junta del Col·legi va considerar important tenir un document que posés negre sobre blanc els aspectes ètics i les responsabilitats lligats a l’exercici de la direcció mèdica. Creieu que era necessari aquest document? Podrà ser útil per prevenir i reconduir possibles conflictes als centres?

Antoni Castells - Les funcions d’un director mèdic estan establertes i, des del punt de vista de l’exercici mèdic, tenim un Codi de Deontologia que coneixem bé. Però un document que reculli els deures i principis de la direcció mèdica pot ajudar a resoldre problemes que ens trobem en el dia a dia. Els directors mèdics no rebem una formació específica, sovint fem servir el sentit comú. Un document que reflecteixi quins són els deures i aquests principis deontològics ens pot ajudar a tots.

Ferran Collado – Aquest document és molt important i esclaridor, tant per als mateixos directors mèdics com per a la resta de professionals de l’hospital. Sobretot, perquè sovint els professionals veuen la direcció mèdica com una figura burocràtica i de gestió, quan, en canvi, té molt a veure amb el bon funcionament i amb la qualitat assistencial i, sobretot, amb la coordinació de tots els facultatius del centre per evitar els conflictes.

E.B. Resulta útil que estigui ben definit què s’espera del director mèdic des del punt de vista deontològic, per posar sobre la taula solucions i intentar protegir-lo d’ingerències externes o internes. Per exemple, quan es dona resposta a una ordre que potser no és el millor per al pacient, que es pugui dir: “Fins aquí puc arribar, perquè deontològicament estic obligat a donar la millor atenció”.

A. C. – El director mèdic representa el metge assistencial amb la màxima responsabilitat dintre de la institució i és el primer esglaó en la cadena de transmissió que va des de la governança, representada per la gerència o direcció general de la institució, cap avall. Per tant, a vegades es poden donar aquests conflictes. El primer deure que tenim és envers el malalt i això al document queda molt clar, ens protegeix davant de moltes coses, ja que en el dia a dia, hi pot haver ingerències internes o externes que poden condicionar.

F. C. –El director mèdic té en compte tots els serveis de l’hospital amb la mirada final posada en el pacient, mentre que els diferents facultatius, que poden ser caps de serveis, caps de secció o metges adjunts, només tenen una porció d’aquesta visió. El que ells poden pensar que és millor per a un malalt en concret, globalment pot desestabilitzar altres coses. El director mèdic ha d’ajudar a facilitar aquesta visió.

E. B. – El director mèdic té diferents lleialtats: envers la governança de la institució, envers els metges i envers els pacients i la societat. Quins creieu que són els obstacles principals que es troba en el moment de l’exercici? És tan difícil d’acontentar-los a tots?

A. C. – En el document parlem d’un triangle. Per una banda, et deus a l’institució i, per tant, a la governança. Per una altra banda, als professionals, i, per l’altra, hi ha els malalts, que són la peça fonamental. L’equilibri és delicat, però, també és cert que els tamborets de tres potes són els més estables. Al document es fa explícit que el director mèdic ha de procurar la millor assistència al seu centre i aquesta, moltes vegades, està supeditada pels recursos que tens i això a vegades és complicat. La tensió econòmica del sistema pot fer difícil tant la vinculació amb la gerència com la relació amb els professionals i, en últim terme, amb els malalts, que són els més febles i moltes vegades acaben pagant algun d’aquests problemes.

E. B. – Creieu que, després de la crisi i de l’infrafinançament crònic que pateix el sistema, s’ha fet més difícil per a les direccions mèdiques poder complir amb els principis i deures que es reflecteixen en aquest document?

F. C. – Amb la crisi d’aquests últims anys, la professió mèdica està una mica cremada i costa moltíssim que els professionals es treguin això del cap. Tenim molts serveis que estan relacionats, però cada servei mira dins de seu petit món, no veu tot l’hospital. S’ha d’intentar ampliar les mires, explicar que tot és per a tots. El director mèdic ha de contribuir a facilitar la feina dels metges, la formació, que estiguin contents dintre de les possibilitats econòmiques... Tot això acaba repercutint en benefici del malalt.

E. B. – Garantir els drets del pacient ha de ser el primer pilar. És el sentit de la nostra professió. Vosaltres esteu en hospitals diferents (comarcal i de referència), teniu necessitats diferents i us heu de posar d’acord per donar la millor atenció possible, preservar l’equitat territorial i coordinar millor els centres. El document fa explícit alguns d’aquests aspectes: aquestes interrelacions són cada vegada més importants per fer sostenible el sistema.

F. C. – Aquest tema no està completament resolt. Les directrius del CatSalut, amb tot el terciarisme que deriven, han estat molt útils per reconduir dels hospitals comarcals als hospitals més grans, però als hospitals petits no podem oferir tots els serveis i hem de garantir que tothom tingui les mateixes possibilitats de rebre una atenció correcta al centre de Barcelona, al Vallès o al Berguedà. Per això, és molt important establir unes aliances clares, i les direccions mèdiques hi han de jugar un paper principal. Les aliances no han de ser per número de població, sinó entre professionals i entre direccions mèdiques.

A. C. – Al document s’explicita que les relacions entre hospitals s’estableixen amb caràcter bidireccional. El Clínic, per exemple, és un hospital de referència i hem de rebre malalts, però també es va acordar que els malalts que han hagut de ser traslladats d’un hospital petit a un de més gran han de poder retornar quan s’ha resolt la seva patologia. Aquest és un document que, en últim terme, ens compromet a tots. També estableix que la relació no tan sols ha de ser entre hospitals, sinó entre aquests i el seu entorn, per exemple amb l’atenció primària, pel que fa al malalt fràgil i al pacient crònic.

E. B. – Aquest ha estat un document de consens. Tothom va poder debatre i es va arribar a un acord sobre quin havia de ser el contingut per tal que tothom el sentís seu.

A. C. – El text ha estat molt viu. S’hi van intentar incorporar tots els comentaris, perquè no n’hi havia cap fora de lloc. Es van reflectir les diferents realitats i ens vam reunir gent de tarannàs molt diferents per tal d’establir el màxim consens possible.

F. C. -  El document aclareix molt al director mèdic la seva figura i serveix també a la resta de professionals dels hospitals.

A. C. – Té en compte, per exemple, el fet que un director mèdic no pot fer-ho tot i que, per tant, moltes coses es deleguen a comandaments, caps de servei, caps de departament, caps de secció... El document obliga la persona que rep l’encàrrec a obeir els mateixos deures i principis. Per tant, fa més transparent i més equilibrada la relació entre els professionals d’una institució.

Accés a la taula rodona completa.