Despatx del metge, Modest Furest, al Balneari Vichy Catalán. Caldes de Malavella, c. anys 1920. [Balneari Vichy Catalán]

CoMB CULTURA I SOCIETAT

Galeria de Metges Catalans

Metges de balneari

La Hidrologia Mèdica va ser una especialitat molt en boga al segle xix a Catalunya, quan els tractaments mèdics es limitaven a derivats de plantes, alguns minerals i a les aigües termals. Catalunya és una terra rica en aigües minerals, fredes i calentes, que ja des del temps dels romans han estat utilitzades per gent que n’esperava el guariment o la reducció de molèsties corporals. En l’època medieval, els banys perden l’interès que havien tingut i no és fins al segle xix quan torna l’interès pel termalisme.

L’esplendor del termalisme es deu als abundants recursos naturals disponibles a Catalunya, situats gairebé tots en espais rurals que afavoreixen el descans i la relaxació, circumstàncies que per si mateixes ja poden contribuir a la millora dels símptomes que ha comportat la indicació del tractament termal.

Metges del segle xix estudien les característiques fisicoquímiques d’aquestes aigües per establir les indicacions mes adients del seu ús. El 1816, un Reial Decret crea el Cos de Metges Directors de Banys i Aigües Mineromedicinals, format per funcionaris que han guanyat una oposició i s’encarreguen de dirigir els principals banys termals del país, alhora que estableixen —segons el seu criteri— els horaris, la forma de bany, local o total i el tipus d’aigua. És a dir, la posologia, si és que es pot fer servir aquest mot per a aquesta indicació terapèutica.  

A la Galeria de Metges Catalans, hi figuren alguns metges destacats en el camp de la Hidroteràpia, ja sigui per haver descobert brolladors d’aigües sulfuroses, com és el cas d’Antoni Bayes i Fuster (1842-1899) a Tona, per ocupar-se de la direcció d’un balneari, com Lluís Gongora i Callicó (1834-1901) que, a més d’hidròleg i propietari de la Puda de Montserrat, va ser el primer president de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques. També Modest Furest i Roca (1852-1939), propietari del les aigües de Vichy a Caldes de Malavella; Tomàs Lletget i Caylà  (1825-1889), metge de Reus que dirigeix diversos balnearis de diferents regions d’Espanya, a més de ser president del Centre de Lectura de Reus durant força anys.
Altres van ser simplement directors de balnearis, com Josep M. Mascaró Castanyer (1869-1963), que ho fou del Balneari de Banyoles; Candi Bayés i Cochs (1867-1955), successor del seu pare en la direcció del Balneari de  Tona i també Josep Maria Martí i Morera (1898-1887), director del de Vallfogona de Riucorb.

Alguns d’aquests metges van escriure informes sobre les característiques de les aigües dels seus balnearis. Un cas molt interessant és el d’Antoni Palau i Queralt (1838-1906) que, després d’acabar la carrera de Medicina a Barcelona, marxa a l’Argentina per exercir de metge a Tucumán, però descobreix l’existència d’una deu d’aigües termals vora la població de Salta i lloga les terres per edificar-hi un hotel i un centre termal. Es tracta del primer balneari de l’Amèrica del Sud, al qual més tard incorpora un casino i un centre de producció d’aigua embotellada d’excel·lent qualitat, una aigua que encara es consumeix en aquell país: l’Aigua Palau.

Miquel Bruguera, director de la Unitat d’Estudis Acadèmics del CoMB