Eulàlia Ruiz, Sílvia Zamora i Xavier Bayona.
CoMB MÓN PROFESSIONAL

Autogestió i autonomia de gestió. Experiències a l’atenció primària

Aquesta taula de debat analitza i valora experiències d’atenció primària al sistema sanitari de Catalunya en què els metges participen en tots els àmbits de la gestió. La metgessa de família i vocal de la Junta del CoMB, Eulàlia Ruiz, ha moderat el debat amb altres dos metges de família: Sílvia Zamora, que és membre del Comitè de Direcció de l’EAP Dreta de l’Eixample (Entitat de Base Associativa), i Xavier Bayona, director de l’equip d’Atenció Primària Gornal Bellvitge (Institut Català de la Salut) i coordinador del Grup de Gestió Clínica de la CAMFiC.

Eulàlia Ruiz – El Col·legi de Metges de Barcelona va liderar una iniciativa, sorgida de la inquietud d’alguns professionals, arran de la darrera vaga d’atenció primària, organitzant quatre diàlegs basats en diferents experiències d’autogestió. Les jornades van tenir molt bona acollida i ara volem compartir algunes reflexions. Podríeu explicar quines diferències hi ha entre autogestió i autonomia de gestió?

Sílvia Zamora - Quan parlem d’autogestió, ens referim al fet que un equip de professionals té la capacitat de decidir sobre diferents aspectes estructurals, com són la gestió econòmica del centre, la governança, la contractació dels professionals... L’autonomia de gestió inclouria aspectes de tipus organitzatiu i de processos.

Xavier Bayona – ”Digues-me què vols que faci i jo ja m’organitzaré per obtenir tot allò que em demanes.” Aquest seria el concepte. L’autonomia de gestió consistiria a fer què, en funció de l’estil dels professionals, aquests puguin prendre decisions importants. Per exemple: “Jo em faré càrrec de tot el que sigui majoritàriament dermatològic” o “els meus pacients tindran una demora màxima de 72 hores i, per aconseguir-ho, m’heu de deixar obrir 6 agendes a la setmana o 4, en funció del que em faci falta”.

E.R. – Pel que fa a l’autogestió, parlaríem, doncs, d’un marc superior de decisió estructural.

X.B. – Hi ha un tema molt important, el dels recursos humans. Com fas la selecció dels professionals, quin tipus de contractació estàs disposat a oferir i quins perfils vols al teu equip per desenvolupar la cartera de serveis.

S.Z. – Després hi ha la gestió econòmica, que et permet contractar proveïdors i tenir més capacitat de decisió en tots els aspectes.

E.R. – Qualsevol grup de professionals o equip pot optar a una autogestió o a una autonomia o calen condicions especials?

S.Z. – El fonamental és voler-ho. S’han de tenir ganes de comprometre’s. Quan un vol més llibertat per decidir com s’organitza, també implica fer-se’n més responsable.

X.B. – Cal voler fer les coses d’una manera diferent i sortir de l’àrea de confort.

E.R. – Hi ha diferents models d’autogestió. Vosaltres treballeu en una EBA i a l’ICS. Tots els models teòrics són iguals? N’hi ha que obtenen millors resultats que d’altres?

X.B. – No s’ha fet una avaluació de resultats que posi damunt la taula efectivitat i eficiència. Hi ha anàlisis parcials. Són estudis que donen pistes, en el sentit que quan es facilita que els professionals tinguin capacitat per organitzar-se, per tirar endavant un projecte, hi ha més bon ambient, menys burnout i resultats relativament més bons. En l’estudi que vàrem publicar des de CAMFiC el febrer passat, vam veure que, com més autonomia de gestió, els professionals estaven més contents i les demores eren menors.

S.Z. – Estic en una EBA després d’haver estat uns anys a l’ICS i, fonamentalment, l’avantatge és la capacitat de decidir i la possibilitat de desenvolupar qualsevol àrea que t’interessi, no sols en una àrea clínica.

E.R. – Això lliga amb el fet que hi hagi més satisfacció, que la gent estigui més compromesa i li agradi més el que fa.

X.B. – En organitzacions tan grans com els consorcis hospitalaris o l’Administració pública, la normativització sovint acaba sent un “cafè per a tothom” que no és l’ideal. Fer vestits a mida és important perquè no tots tenim les mateixes necessitats. Si a algú li agrada molt l’ecografia i es forma per desenvolupar aquesta competència, tindrem un professional molt motivat, fidelitzat i orgullós de l’organització en la qual treballa.

E.R. – A part dels beneficis que té l’autogestió en els professionals, els pacients en perceben avantatges? Noten que és un altre tipus d’organització?

S.Z. – El Pla d’Enquestes de Satisfacció (PLAENSA) del Catsalut mostra que la satisfacció dels pacients que són atesos en una EBA és superior. El pacient no sé si se n’assabenta gaire, del tipus d’organització. L’important és que estigui ben atès. Tenim vocació de servei públic i volem atendre el millor possible les persones des d’una perspectiva de sanitat pública, de la qual som defensors. 

X.B. – Tots nosaltres hem apostat per ser servidors públics. L’important és que uns puguem aprendre dels altres. Per exemple, no té cap sentit que, per canviar una cadira, hagis d’esperar més d’un any. L’ideal és poder anar a la botiga del costat, comprar la cadira i ja està. I després ja vindrà l’interventor de comptes.

S.Z. – Estem obligats a fer una auditoria econòmica i a fer-la pública. Si un proveïdor, de sobte, augmenta molt la demora o no ofereix la qualitat esperada, canviem i en busquem un altre.

E.R. – Més enllà dels punts forts, que n’hi ha molts, si aquest model no ha tirat més endavant ha estat pels riscos?

X.B. – És una decisió política. En un moment donat, es va apostar per diversificar la provisió de serveis i això es va acabar perquè va arribar un corrent polític diferent, que desconfiava dels models de les EBA. Es van crear els consorcis públics, sota els paraigües dels ajuntaments. Era un model que també donava gran autonomia de gestió als professionals, però amb una cobertura jurídica diferent. Tots els models que estan donant més peu que els professionals tinguin més autonomia acostumen a tenir molt més èxit. Però això no és per a tothom. Hi ha professionals als qui ja els està bé entrar en una organització on saben que la seva plaça serà per a tota la vida fins que es jubilin. Això també ho hem de respectar.

S.Z. – Jo tenia plaça a l’ICS i vaig decidir entrar en una EBA. És qüestió de tenir ganes de fer el salt. És normal que quan comences a parlar d’aspectes de tipus econòmic i mercantil o de normatives laborals als professionals sanitaris, la reacció sigui: “Jo sóc metge, no em vinguis amb aquestes històries.” D’acord, ets metge, però de tot en pots aprendre.

E.R. – Com veieu el futur? Cap a on poden anar aquestes experiències d’autogestió? 

X.B. – M’agradaria que totes les organitzacions fessin una aposta de veritat per “primaritzar” el sistema sanitari, que es posessin instruments perquè els professionals poguessin desenvolupar-se, amb el nivell d’autonomia que vulguin assumir. Hi guanyaria tothom: el sistema, els usuaris i els professionals. Sense haver de trencar res, cal que les organitzacions aprenguin les unes de les altres. En general, les organitzacions estan apostant per aquest camí, dintre de les cotilles normatives que tenen. El missatge ha arribat.

S.Z. – A la resta d’Europa, els metges de família tenen més autonomia de gestió. Potenciar l’autonomia de gestió a les organitzacions és fonamental per motivar el professional.

E.R. – Per acabar, voldríeu ampliar el debat amb algun altre aspecte?

X.B. – A banda de la gestió administrativa, també hi ha l’àmbit competencial que ens és propi, el de la gestió clínica. És en aquest àmbit on l’autonomia de gestió és la més important i on hauríem d’aspirar a assolir-la tots els professionals. 

S.Z. – Els que hi treballem cada dia som els que sabem millor com millorar la gestió clínica. Tenir veu en aquest aspecte és fonamental.

E.R. – El fet és que dins de les organitzacions sembla que es va avançant cap aquí, tot i que ens agradaria que la velocitat fos més gran i que més metges poguessin arribar a participar-hi. Tindria un efecte beneficiós per a tots els companys i companyes i segur que també impactaria en el pacient de manera positiva.

Taula rodona completa a: www.youtube.com