Il·lustració reflexions
CoMB MÓN SANITARI

Reflexions sobre el paper dels metges durant la crisi de la COVID-19

La pandèmia de la COVID-19 ens ha sacsejat de valent. Hem treballat decididament, amb incerteses, copsant com trontollaven característiques essencials de l’atenció primària com la integralitat i la longitudinalitat. La capacitat de reacció ha estat màxima, reconfigurant els nostres rols per atendre els pacients que viuen a les residències o es recuperaven en nous dispositius sanitaris. Compromesos des del primer i en tot moment hem lliurat la nostra vida personal a l’atenció sanitària. 

Hem de valorar les emocions patides: la deshumanització de la COVID-19 ha provocat dolor per no poder acompanyar als nostres pacients en etapes finals, por a contagiar, ansietat i insomni, incertesa, amb una sobrecàrrega d’auto/sobreexigència constant. La manca inicial de recursos i equips de protecció individual, ens han fet patir. Les donacions d’ens d’àmbit local i les del CoMB ens han aportat llum en moments de foscor.

Els professionals d’atenció primària hem estat clau en l’embat de la crisi. Inicialment sense eines de diagnòstic bàsiques, ofegats per les tasques burocràtiques.

No ens n’haguérem sortit sense el compromís dels professionals sanitaris i sense la complicitat dels pacients.

La memòria del que hem viscut ens empeny a lluitar plegats per garantir que el decàleg de propostes de canvi pel nostre sistema sanitari es concreti amb la màxima prioritat i celeritat, és una exigència que cal fer realitat.

La insatisfacció dels professionals dels hospitals
Els hospitals són organitzacions molt complexes que, per funcionar, no en tenen prou amb un bon disseny organitzatiu. Cal, a més, que els professionals els coneguin. Aquesta barreja de circuits, la complexitat dels pacients i les incidències amb l’escassetat de recursos tècnics i humans generen una situació d’insuficiència hospitalària crònica que fa anys que sentim i que darrerament hem vist que s’aguditzava. La part que sempre acaba rebent la pressió som els professionals, que hem posat l’esforç personal per compensar les carències d’un sistema obsolet que ja no pot seguir funcionant de la mateixa manera.
A partir de la segona quinzena de març d’aquest any, els professionals vam començar a patir una pressió creixent davant d’un perfil de pacient que mai havíem viscut i a qui, ni els recursos disponibles, ni la manera en què tradicionalment havíem organitzat les especialitats resultava útil. Contràriament a l’esperable, la il·lusió de poder contribuir i ajudar, de crear nous circuits, de treballar en equips i en funcions que molts mai havíem fet va generar una empenta moral molt important i va resultar un acte de reafirmació professional quan el volum de pacients desbordava les estructures assistencials i esgotava materials i medicaments a un ritme insaciable.

El cost de l’esforç físic, mental i, sobretot, moral ha estat, és i serà molt alt. Aquest cost torna a caure sobre aquests professionals ja sobreexigits, que hem vist amb ràbia com, tan bon punt baixava la pressió assistencial de la COVID-19, reapareixien els vells problemes ja coneguts, però amb més incerteses i amb les mateixes exigències i escassetat de recursos.

Junta